diumenge, 27 de febrer del 2011

EL FANTASMA DESTACAT: L'ESPECTRE DE LA TRISTA VIRREINA

Avui, un fantasma tradicional, d'estil molt britànic!!


La plaça Reial, aquest bell espai porticat on el temps sembla haver-se aturat, va ser construïda, com tantes altres places al segle XIX, sobre l’emplaçament d’un antic convent.

En els seus edificis uniformes, decorats amb motius de terracota, es descobreixen els bustos de navegants i exploradors americans, així com diversos escuts nobiliaris sostinguts per petits indis.
Potser sigui per aquesta
evocació de terres americanes que l’ànima en pena de l’esposa del qui fou virrei del Perú, s’hi passeja cap al vespre, entre els bells i esotèrics fanals de Gaudí, i les taules abarrotades de bevedors de cervesa. Potser algú la vegi passar, arrossegant el seu llarg vestit de tall antiquat, i ho atribueixi a l’excés d’alcohol.
Per fer-li veure que s’equivoca, confirmarem que es tracta d’un espect
re real. I aquesta és la seva trista història.
La joveníssima Maria Francesca Fiveller i Bru vivia retirada al Convent de les Jonqueres, avui desaparegut, a l’espera de contraure matrimoni de conveniència, com era habitual al segle XVIII, amb un nebot del noble virrei del Perú.
Malgrat tractar-se d’un pacte d’aquesta natura, Maria Francesca no es dolia del seu destí, perquè havia tingut ocasió de conèixer el seu promès i n’havia quedat tan enamorada que no veia arribar el moment de casar-s’hi. Tanmateix, el dia del casament, el nuvi la va deixar plantada a l’altar, quan els convidats ja havien ocupat els seus seients i la jove havia
arribat fins a la porta de l’església.
El padrí de noces, que no era altre que el virrei, Dom Manuel Amat i Junyent, veient la humiliant situació, li va dir:
–Senyora, em dol en l’àni
ma el menyspreu que el meu nebot us ha fet, però per tal d’arreglar-ho, si a vós us plau m’ofereixo a ser jo el vostre marit.
La jove va acceptar la pro
posta com a mal menor, malgrat que el virrei, tot i ser home de bon veure, era ja d’edat avançada i se li coneixien vel·leïtats i amorets de tota mena. Sens dubte, la jove va pensar que era millor consolar-se amb la gran fortuna del vell pretendent i dissimular, alhora, la humiliació soferta.
El que desconeixem, tanmateix, és el motiu del vaguejar nocturn de la dama, després de la seva mort, per aquesta plaça.
Va ser potser perquè mai no va poder superar el dolor de veure’s repudiada pel seu enamorat? O pel seu sofriment d’haver de casarse amb un home de l’edat del seu avi, que la va deixar vídua tan sols tres anys més tard?
Sigui com sigui, si ja és
de nit quan arribeu a aquest punt final del primer itinerari, preneu-vos un tanc de cervesa a qualsevol de les nombroses terrasses de la plaça, però quan aparegui l’espectre de la trista virreina, no atribuïu la seva visió als vapors de l’alcohol.

divendres, 4 de febrer del 2011

EL FANTASMA DESTACAT: El fantasma de Canaletes

Avui destaquem el Fantasma de Canaletes, un dels que criden l'atenció per la seva ubicació.
Fins a mitjan segle XIX no van ser demolides les antigues muralles medievals que constrenyien l’antiga Barcelona, descendint pel que és ara la vorera esquerra de La Rambla, que en aquella època era poc més que un torrent. On s’entronca amb la plaça Catalunya, es trobava l’antic Portal de Sant Sever. Les seves torres, dites de Canaletes, van donar nom a aquest tram de passeig i a la font més famosa de la ciutat, de la qual se sap amb certesa que era molt concorreguda en una època en què no existia encara l’aigua corrent. El que no se sap són els motius que, a mitjan segle passat, van impulsar l’anomenat Fantasma de Canaletes a torbar les nits del passeig. Es deia que cap al tard, quan la claredat decreix i les ombres comencen a dibuixar ombres sobre la ciutat, apareixia l’espectre, embolicat a voltes en un sudari, a voltes en una llarga capa negra, i passejava lentament per les rodalies.

Una nit va tenir l’atreviment d’adreçar la paraula a unes noies que omplien els càntirs a la font, i aquestes es van espantar tant que van haver de fer llit durant uns quants dies. De resultes d’això, els veïns i les autoritats decidiren encarar-se amb el fantasma i obligar-lo a abandonar la zona; però no va ser necessari perquè va desaparèixer tan sobtadament com havia arribat i mai més se’n va tornar a saber res.
Potser el pobre aparegut no era sinó una víctima més d’aquelles aigües encantades que, segons una antiga tradició, ningú no pot beure sense quedar fatalment enamorat de la ciutat, sense poder marxar-ne mai més. Pel que es veu... ni viu ni mort!
Si vols conèixer millor aquest fantasma i fins a 200 històries més llegeix Fantasmes de Barcelona de Sylvia Lagarda-Mata.