dimarts, 31 de maig de 2011

EL FANTASMA DESTACAT: EL SANTET DEL POBLENOU

Heu sentit a parlar mai del fantasma que trenca la seva làpida al Cementiri del Poblenou? Doncs aquí el teniu!

El Cementiri del Poblenou, o de l’Est, va obrir les seves portes –i les seves tombes– l’any 1775, quan les autoritats van decidir desmantellar els cementiris parroquials que hi havia davant de cada temple, església i capella de la ciutat.
Al principi, els barcelonins van ser reticents a acceptar aquest nou i modern cementiri: portaven tants anys enterrant els seus morts al mateix barri, a pocs metres de casa, que no era fàcil de canviar de mentalitat. Afortunadament, en aquella mateixa època es van posar de moda els nínxols, perquè com que els ajusticiats eren enterrats directament a terra, les classes acomodades de seguida s’apressaren a adquirir (a l’exorbitant preu de vuit duros!) aquesta mena de sepultures per assegurar-se que els seus no fossin enterrats a la manera dels condemnats. I l’únic cementiri de Barcelona que en aquell moment disposava de nínxols era el del Poblenou... En un dels nínxols –que el guarda del cementiri us mostrarà amablement– es pot veure la làpida misteriosa rere la qual reposa l’anomenat Santet del Poblenou.
Els nínxols dels costats estan desocupats per donar cabuda al munt de flors, espelmes, estampes, fotografies i exvots de cames i braços de cera que els seus fidels dipositen periòdicament al seu voltant. Des de darrere del vidre que protegeix la sepultura, un retrat en sèpia del difunt els observa amb ulls descolorits per tantes hores a la intempèrie. La làpida diu: «Francesc Canal i Ambròs, mort el juliol de 1899, als dinou anys i dos mesos».
Se sap que Francesc era dependent als famosos Grandes Almacenes el Siglo, els primers que, a l’estil de les galeries de París, s’instal·laren a la península. Del que no es té notícia és del motiu de la seva prematura mort. Però aleshores... Quina és la història que ha convertit en llegenda aquest jove amb una vida aparentment tan vulgar?
–Diuen que repartia el que guanyava entre els pobres del barri –em va explicar el guarda del cementiri, quan li ho vaig preguntar.
–I és per això, que el tenien per sant...?
No era per això. Era per una cosa –tot i que sembli impossible!– una mica més sobrenatural: durant molt de temps la gruixuda làpida de marbre del nínxol del difunt s’esquerdava misteriosament per la meitat; i cada cop que se’n posava una de nova passava el mateix. Els veïns del Poblenou aviat van bastir les seves teories...
Primer es va dir que els autors de les destrosses eren uns trinxeraires que saltaven de nit els murs per fer actes de vandalisme entre els sepulcres. Es va posar vigilància per sorprendre’ls, però ningú no s’acostava a la tomba misteriosa. I tanmateix la làpida seguia partint-se per la meitat. Aleshores es va teixir al seu voltant una llegenda sobre la seva bondat, i els barcelonins van decidir que era perquè es tractava d’un sant, que es trencava el segell de la seva tomba; i van començar a venerar-lo, a resar-li i a sol·licitar-li favors per si de cas era capaç de fer algun miracle.
Fins i tot es van fer sessions d’espiritisme davant la tomba, i s’arribaren a crear veritables escenes de catarsi i possessió.
Però no tothom s’ha deixat convèncer per la suposada santedat de Francesc Canal, i molta gent opina que en realitat la trencadissa de la làpida la provoca la seva ànima en pena que intenta sortir del nínxol per haver estat... enterrat viu!
Aquesta espantosa possibilitat no sembla tan inversemblant si tenim en compte que la premsa de l’època es feia ressò, de tant en tant, de casos similars de negligència professional. Sense anar més lluny, al primer número de La Vanguardia, aparegut l’1 de febrer de 1881, apareixia la notícia d’un fet esgarrifós que havia tingut lloc en aquest mateix cementiri. Es veu que hi havien dut a enterrar una criatura de cinc anys del barri d’Hostafrancs i, com que plovia molt, no van poder ficar el taüt a la fossa i ho van deixar per a l’endemà. Però de bon matí, quan els fossers van anar per enterrar-lo, van sentir els plors i els gemecs del difunt i, espantats, van obrir la caixa i van descobrir que l’infeliç criatura era ben viva, tota xopa i tremolant de fred. El diari informa que malgrat els intents de fer-lo entrar en calor, i tot i que van cridar ràpidament un metge, el nen va morir de pulmonia.
Sembla ser que la seva defunció havia estat formalment inscrita al Registre Civil, prèvia certificació d’un facultatiu que feia constar la mort del nen tot especificant que el cadàver presentava... senyals de descomposició!
Per què, doncs, no es podria imaginar que aquesta va ser la sort del pobre Francesc Canal i Ambròs, el Santet del Poblenou, i aquest el motiu dels fenòmens sobrenaturals que es produeixen a la seva tomba?

divendres, 20 de maig de 2011

EL FANTASMA DESTACAT: LA CASA DELS EXORCISMES

Aquest cop no va de fantasmes, sino de diables... I de l'exorcista probablement menys conegut de Catalunya: Mossèn Cinto Verdaguer!


A finals del segle XIX hi va haver a Barcelona una estranya passa d’endimoniats.
Per combatre-la, el carmelita Francesc Palau Quer, avui beatificat, va crear al quart pis de l’edifici situat al número 7 del carrer Mirallers, una casa d’oració especialitzada en el tractament de possessions demoníaques que la gent va batejar ràpidament com la Casa dels Exorcismes. Palau estava convençut que el diable Asmodeu era el principal enemic de la clerecia i planejava sobre tot bon sacerdot, especialment en el moment de l’ordenació.
Per si algú dubta de la veracitat de la història, apuntaré que un dels seus principals impulsors va ser Jacint Verdaguer, el famós mossèn-poeta, el qual, juntament amb un seu amic (el pare Joaquim Piñol), dedicà moltes hores i esforços a l’expulsió de dimonis dels cossos dels posseïts i els embruixats. Sembla que en una ocasió el pare Piñol estava intentant inútilment exorcitzar una dona, i el diable, que parlava per boca d’ella, li va dir:
–Mai no em faràs fora!
–Doncs ja m’explicaràs qui ho farà! –li va contestar Piñol.
–El Verdagueret, aquest sí! –va respondre el diable.
A les poques hores Piñol es presentà al domicili de Verdaguer i li digué:
–Li ordeno, de part de Déu, que vingui a fer fora el dimoni.
Aquell va ser el primer exorcisme de Verdaguer.
Aquestes cerimònies se celebraven a la sala principal de la casa, convenientment guarnida amb un oratori i un altar, a banda i banda del qual se situaven els endimoniats. Durant l’exorcisme els dimonis s’avalotaven dins els cossos dels posseïts, els quals s’excitaven desesperadament, patien convulsions, xisclaven com animals, sermonejaven i explicaven secrets misteriosos relacionats amb el cel, l’infern i el purgatori.
L’exorcisme més famós del currículum de Verdaguer va ser l’aplicat a una tal Maria de Sarrià, una jove de dinou anys que començava a blasfemar tot just sentia el nom de Crist. Durant les crisis, s’empassava agulles, trossos de vidre i objectes punxents, sense que hi hagués força humana capaç d’impedir-ho. L’endemà l’exorcista la senyava amb una medalla beneïda i la pobra noia treia per la boca els vidres i les agulles que havia engolit, totes torçades i recargolades.
Un tal pare Güell explica que va dipositar algunes d’aquestes agulles al Bisbat de Barcelona i van desaparèixer misteriosament.
El cert és que quan el bisbe de la ciutat, Josep Català, va saber que l’il·lustre mossèn Cinto, que aleshores era confessor particular del marquès de Comillas, estava implicat en aquelles dubtoses cerimònies, va decidir intervenir en l’assumpte. Va prohibir els rituals i ordenà la detenció de Verdaguer, amb la intenció de fer-lo tancar per boig. Fugint de la persecució, el poeta es va refugiar a casa dels Duran, una família benestant amb una filla que patia precisament unes estranyes possessions sobrenaturals. Això va provocar un altre escàndol a la ciutat i, finalment, el 1895, el bisbe va retirar al sacerdot les llicències per consagrar i celebrar missa.
I és que és evident que el diable no té cap mena de respecte. Ni pels més il·lustres cognoms.