dissabte, 30 de juliol del 2011

EL FANTASMA DESTACAT: LA CASA DE LES ÀNIMES JUEVES

El dia 5 d’agost farà 620 anys que van succeir els esdeveniments que avui us explico. Però encara ara, passejant pel Call barceloní, podeu trobar restes d’aquell trist moment... i potser també algun fantasma descarnat!



El carrer Arc de Sant Ramon del Call va ser conegut amb el nom de Sinagoga Menor, per raons que no cal explicar. Seguint-lo a la dreta, es creua el carrer Marlet, a la cantonada del qual es pot veure una làpida amb caràcters hebraics que diu: «Fundació Santa del Rabí Samuel Hassardi, de qui no s’acabi mai la vida».
Està datada a l’any 692 jueu, és a dir el 1314 del nostre calendari. Parlo de fa gairebé set segles, i, tanmateix, aquells vells racons del Call conserven encara bona part del caràcter i el misteri d’una època de la nostra història. Una època en què l’antipatia envers els jueus es manifestava ja en forma de brutals i periòdics pogroms, en els quals els cristians, en nom del mateix déu que les seves víctimes, entraven a mata-degolla en aquests estrets i romàntics carrers, emportant-se per endavant cases, béns i vides.


A finals del segle XIV, una d’aquestes onades de violència antisemita, que s’havia iniciat pocs mesos abans a Andalusia i a Castella, s’estengué per la ciutat. Els habitants del Call, que ja tenien l’experiència d’anteriors assalts cristians, havien creat al barri un autèntic laberint de passadissos subterranis que els permetessin fugir si mai eren atacats de nou. Per fer-ho van aprofitar les antigues catacumbes dels primers cristians i les clavegueres de la ciutat romana. Encara avui hi ha cases que tenen al soterrani una petita porta que dóna accés a aquestes llargues galeries, actualment enfonsades i cegades, que unien unes cases amb les altres i s’esmunyien per sota les muralles fins a arribar ben bé a tocar de mar.


I tanmateix, els van servir de poc totes aquestes precaucions, quan aquell calorós 5 d’agost de l’any 1391, després del sermó incendiari pronunciat per un monjo dominic a Santa Caterina que els acusava d’haver portat la pesta negra a Catalunya, les turbes enardides, comandades per alguns castellans, van arribar-se fins al Call i en qüestió de minuts el van saquejar. Els magatzems, les argenteries, les escoles, els hospitals, les sinagogues, tot va ser incendiat o destruït. Els jueus van intentar fugir pels seus passadissos, però l’atac havia estat tan fulminant que la gran majoria van ser capturats. En una hora, van ser assassinades no menys de tres-centes persones. La carnisseria més gran va tenir lloc precisament, i per tètrica casualitat, al carrer de les Carnisseries, que durant molt de temps va ser conegut amb un altre nom popular: dels Ossos Trencats.
Al carrer Arc de Sant Ramon del Call, just abans del primer dels colzes que fa, hi ha un immoble que era conegut amb el nom de Casa de les Ànimes perquè es deia que en nits de lluna plena es veia sortir-ne de dins, volant per les esbalandrades finestres, ànimes descarnades. Els avis del veïnat asseguraven que es tractava dels espectres dels jueus assassinats durant aquelles ràtzies, els quals rondaven per les seves antigues propietats, buscant els tresors que hi havien amagat a fi de guardar-los de la cobdícia dels seus enemics.


La creença que en els fonaments de la majoria de les cases del Call hi havia riqueses amagades, provocà que a finals del segle XIX un home molt ric de Barcelona concebés el projecte d’adquirir tot el barri, amb el propòsit de tirar les cases a terra i remoure’n el sòl per recuperar els tresors. Per sort, l’Ajuntament va posar fre a l’empresa i els esperits dels jueus difunts poden seguir rondant tranquil·lament i protegint amb la seva presència sobrenatural fortunes i hisendes.

dimecres, 20 de juliol del 2011

EL FANTASMA DESTACAT: DIABLES MARINS

Per avui no he triat un fantasma, sinó un dimoni d'allò més estiuenc. Alerta els qui aneu a banyar-vos a les platges de la Barceloneta!

Es conta que en aquells temps festejaven a Barcelona dos joves de bona família; però el pare de la noia, al qual no agradava el pretendent, va decidir tancar-la en una torre en un illot que podia veure’s des de la platja, i que no pot ser altre que l’Illa de Maians, el que avui és la Barceloneta, i que antigament estava separada de la ciutat per un braç de mar.
Cada nit, la jove posava a la finestra de la torre un fanal que servia de guia al seu enamorat, el qual malgrat la foscor, s’aventurava sobre les ones en una petita embarcació, seguint amb els ulls i el cor el llum orientador, fins arribar a l’illa de la captiva.
Tota la nit la passava al peu de la torre, en dolça conversa amb la seva estimada, fins a l’arribada de l’alba, que tornava a la ciutat sota els primers raigs de sol. Una nit, tanmateix, el jove enamorat es va endarrerir més de l’habitual, i quan per fi va arribar, vet aquí el significatiu diàleg que entre ells va tenir lloc:

–Déu vos guard, el meu amor,
molt me dol vostra tardança,
gairebé m’heu fet pensar
que m’havíeu oblidada.
–No és així, la meva amor,
no és així, la noble dama:
per poder-vos veure a vos
m’he tingut de dar al diable
al diable de la mar,
el que ajuda a passar l’aigua.
De veure-us prou us he vist,
però tinc l’ànima damnada!
(Romanç popular català)

Aquests diables específicament marins, que ja he mencionat a l’itinerari anterior, tenen unes característiques una mica diferents dels seus homònims terrestres. Com si la natura els hagués dotat d’un vestit de camuflatge especial, el seu color és blau, com el dels famosos «barrufets», i deuen ser amfibis perquè viuen indistintament a les platges o al fons del mar. La seva distracció principal consisteix a ordir acarnissades guerres entre peixos, o entre ells mateixos, per efecte de les quals es remouen les aigües marines i es produeixen grans tempestes i marors. També tenen per costum exigir tributs als qui circulen per la mar, de la qual es consideren legítims amos i senyors.