divendres, 30 de setembre de 2011

EL FANTASMA DESTACAT: EL RETORN DEL PRÍNCEP DE VIANA

La setmana passada, el dia de Santa Tecla –Festa Major de Tarragona–, es va complir el 550 aniversari de la mort del príncep de Viana. És a dir: més de mig mil·leni passejant el seu fantasma per les nostres terres!

A la capella de Santa Tecla i Sant Sebastià de la catedral de Barcelona s’havia donat culte durant molts anys al príncep Carles de Viana –el Benaventurat Carles, que li deien els seus súbdits– de la imatge del qual s’havien arribat a imprimir estampes en què se’l representava com un sant, però investit amb les seves insígnies i atributs reials.

Els catalans del segle XV estimaven aquest príncep, hereu de Catalunya, Aragó i Navarra, amb un amor inversament proporcional al menyspreu que sentien pel seu germanastre –aquell que amb els anys seria conegut com Ferran el Catòlic– i per la seva madrastra, la reina consort Juana Enríquez. Aquesta dona sempre s’havia comportat amb el príncep com una veritable madrastra de conte de bruixes, perquè ambicionava la rica corona per al seu propi fill, i l’hereu li feia nosa. Els historiadors insisteixen tímidament que la mort del príncep de Viana fou deguda a la tuberculosi, però els barcelonins mai no s’ho van acabar de creure, i els reafirmà les seves sospites d’una mort violenta el fet que l’esperit del difunt retornés diverses vegades per atacar els seus presumptes assassins.
Segons la tradició, la instigadora d’aquest assassinat no és altra que Juana Enríquez, que comptava amb el consentiment callat i culpable del seu espòs, el rei Joan II.
L’indigne baró de l’Eramprunyà va posar en contacte la reina amb un jueu anomenat Soler, que vivia a sota mateix del castell del noble al terme municipal de Begues, i que era molt conegut a la comarca pels seus coneixements sobre bruixeria i males arts. La reina li va prometre al fetiller tres mil unces d’or si era capaç d’elaborar un beuratge mortal que no tingués mal gust, del qual no es conegués cap antídot i que fos capaç de provocar una mort ben ràpida.
El 23 de setembre de l’any 1461 Carles de Viana va morir enmig de terribles sofriments al Palau Reial de Barcelona.
Després de ser exposat al Saló del Tinell durant dos dies, el cos del príncep va ser portat fins a la catedral, on s’havia de celebrar la missa de difunts presidida per la mateixa madrastra, la qual amb prou feines podia amagar a ulls del poble la seva satisfacció.
En veure-la arribar a la porta de la seu, i atenent el protocol, el campaner va voler llançar les campanes al vol, però misteriosament les cordes es van trencar i les campanes restaren mudes. Ràpidament es van posar cordes noves, però es van tornar a trencar, més misteriosament encara. La reina va haver de fer la seva entrada a la catedral enmig d’un silenci profund d’animadversió. Per postres, quan el bisbe de la ciutat es disposava a iniciar l’ofici de difunts, va caure a terra feta bocins una de les dues columnetes de l’altar, sense causar danys físics, però omplint els cors dels presents d’un temor reverencial. Potser és que el fantasma de Carles de Viana havia retornat i manifestava així el seu dolor i el seu desconsol?
Els rumors, que aviat s’escamparen per la ciutat, podrien haver-se diluït amb el temps si no hagués estat perquè, al cap de poc, l’esperit del príncep tornà a manifestar-se. En aquesta segona ocasió va ser amb motiu del setge que el comte Hug Roger de Pallars i les forces de la Generalitat mantenien contra Juana Enríquez i el seu fill a Girona, durant l’anomenada Guerra dels Deu Anys. Segons explica el mateix general, en una carta adreçada als Consellers de Barcelona –i que es conserva a l’arxiu de la Corona d’Aragó– les seves hosts van cobrar nou coratge quan van veure l’espectre del príncep que, des del capdamunt d’un núvol, els animava en la batalla.
La tercera i definitiva aparició va tenir lloc uns anys més tard, a finals del 1478, un dia que el seu pare, el rei Joan II, que havia sortit de cacera per les muntanyes del Garraf amb el seu seguici, es va perdre tot sol i quan va adonar-se’n ja era lluny de tota presència vivent. El monarca caminava desorientat pel laberíntic bosquet, quan es va topar barba a barba amb un jove de figura arrogant, muntant un blanquíssim cavall, el rostre del qual li resultà vagament familiar, malgrat que una certa inconsistència en els trets, fugissers, com envelats de boira, li impedien distingir del tot les seves faccions. Inquietament alleujat, el rei li va preguntar per on havia de tirar per fer cap al poblat. El desconegut li indicà molt secament un camí, i abans que el rei tingués temps d’agrair-li-ho va desaparèixer misteriosament entre els arbres i la nit.
Neguitós i angoixat per la insòlita trobada, que desvetllava en la seva ànima ressons estranys d’una antiga culpa, el monarca va seguir l’estret viarany que li havia indicat el cavaller. Però de cop i volta, enmig de la foscor, va perdre peu i va caure dins un inesperat estanyol, que era on anava a morir el caminet. Per més que maldà, no aconseguí d’alçar-se’n i va haver de passar tota la nit en remull. L’endemà al matí els seus homes el van trobar, mig ofegat dins l’estany, i més mort que viu el van traslladar a Barcelona.
Pocs dies després, la matinada del 19 de gener de 1479, amb un darrer record per al seu fill Carles, que estranyament associava amb el misteriós cavaller del bosc, el rei Joan II va fer la mort del poll, sota la indiferència absoluta del poble que tant l’havia arribat a odiar.
El clot on va trobar el seu destí va subsistir fins fa poc i era conegut com l’Olla del Rei.
La història d’aquell estrany accident va córrer de boca en boca per tot el país, i la gent del poble va arribar al convenciment que el fantasma del príncep de Viana havia retornat un cop més, decisivament.

dimarts, 20 de setembre de 2011

EL FANTASMA DESTACAT: Espectres de soldats al Fossar de les Moreres

Avui, la continuació de la història anterior: els fantasmes dels soldats enterrats al Fossar de les Moreres.

Allà on s’ajunta la Volta dels Tamborets amb el carrer Santa Maria es trobava una de les tanques del Fossar de les Moreres, al qual es pujava (en aquella època el terra estava a un nivell molt més alt com a conseqüència dels enterraments) per una escaleta. Al costat de l’entrada hi havia una petita capella amb una imatge del Crist de l’Agonia, del qual es deia que plorava cada cop que s’enterrava un defensor de la ciutat, durant la tràgica guerra de 1714.
El vell enterramorts del fossar, Mestre Jordi, estava convençut que l’animadversió que existia entre els soldats d’un i altre bàndol era tan gran que morts i tot es barallarien entre ells. Per tal de donar-los sant repòs va disposar, doncs, sepultar els barcelonins a la part de dins del cementiri i els partidaris de Felip V, a l’exterior. Això va inspirar uns versos, atribuïts al dramaturg Frederic Soler, conegut com a Serafí Pitarra, que van adquirir carta d’identitat entre els nacionalistes catalans. Es poden llegir en el mur commemoratiu que envolta l’antic cementiri:

Al fossar de les Moreres
no s’hi enterra cap traïdor,
fins perdre nostres banderes
serà l’urna de l’honor.

I devia tenir raó Mestre Jordi en les seves apreciacions, ja que el veïnat deia que, amb els gemecs que el cap tallat del general Moragues emetia cap al tard, els espectres dels soldats s’alçaven de les tombes, com una host presta a una impossible lluita, i vagarejaven entre els sepulcres, amb el plany de la derrota en els seus llavis de calavera. Aleshores tots els veïns tancaven portes i finestres i passaven el rosari, mentre imaginaven sentir encara les canonades espanyoles sobre Barcelona, i els crits de Josep Moragues donant ordres als soldats. A estones, la remor de les armes es convertia en el repicar dels ossos desconjuntats dels esquelets que formaven en macabre ordre de batalla dins els cementiri.
Al matí, s’obrien altre cop finestrons i cortines, i els veïns podien comprovar que tot estava en ordre i que únicament el sol es passejava per la plàcida quietud de les sepultures intactes.

dilluns, 12 de setembre de 2011

EL FANTASMA DESTACAT: LA TESTA DEL GENERAL MORAGUES

L’11 de Setembre... d’aquell any, quan va passar tot, també es van generar històries de fantasmes. Aquí teniu la primera.

A la intersecció del carrer Consolat del Mar amb el Pla de Palau es trobava el primitiu Portal de Mar que a través de la muralla medieval donava accés a Barcelona i al Fossar de les Moreres, o cementiri menor de Santa Maria del Mar.
Durant un temps, en aquest pla hi havia instal·lat un dels cadafals de la ciutat, per això rebia popularment el nom de Pla de les Forques. I com que s’hi penjava preferentment els condemnats per delictes polítics, se l’anomenava també Pla dels Traïdors o dels Porcs. Més tard es considerà que la visió del patíbul resultava excessivament tètrica per a la gent que arribava a la ciutat, i va ser traslladat a l’actual Pla de la Boqueria, que per aquesta raó va heretar el mateix qualificatiu.

En el batent d’aquell portal es va exposar el cap del venerable Josep Moragues i Mas, cabdill dels exèrcits barcelonins que van lluitar contra Felip V.
Sembla ser que intentava fugir, després d’haver estat delatat, quan va ser detingut. Explica una anècdota, que no he pogut confirmar, que uns dies abans de la seva execució un amic molt fidel va anar a visitar-lo a la presó i es va oferir a quedar-se en el seu lloc per tal que el cabdill, disfressat amb les seves robes, pogués fugir, refer les tropes i prosseguir amb la lluita. Però Moragues no va voler acceptar el sacrifici, i aquella trista i ombrívola tarda de finals de març de 1715, acomboiat per l’afligit càntic dels seus companys de presó, l’il·lustre reu va ser conduït al cadafal, on l’esperava el sinistre garrot que li havia de donar un final tan vil.
I al Portal de Mar, a l’entrada del Fossar de les Moreres, a l’interior d’una gàbia de ferro vella i oxidada que es gronxava fent un grinyol sinistre, el seu venerable cap va ser exposat durant… més de dotze anys! Hom es pot imaginar que amb tant de temps a la intempèrie ni tan sols la macabra descripció d’Àngel Guimerà pot aproximar-nos a l’horror de la visió:

Mireu-lo al clar de lluna
sobre el portal de Mar:
té el pergamí del rostre
fet clapes i bufat;
la boca sense llavis;
los ulls dos esvorancs;
manyoc de cabells rojos
dels polsos arrapats;
contret de front i celles;
verdós i negrejant.

La seva tràgica presència no tenia cap més objectiu que recordar als barcelonins i forasters l’espantosa sort que esperava als qui gosessin enfrontar-se als poders establerts.
Però el que més terroritzava els veïns del barri no era la presència permanent de l’espantosa relíquia, a la qual havien acabat acostumant-se, sinó el convenciment que, en caure les ombres de la nit, la testa de Josep Moragues iniciava un plany apagat que, per efecte dels tornaveus, esdevenia una remor terrorífica i angoixant.

De sobte se li encenen
los ulls com a fornals;
li bull la cabellera,
tot punxes, onejant;
solquen sa faç les venes
com vetes d’un penyal;
dintre el gabiot s’adreça;
fugen a vol les aus,
i ell diu amb les dents closes
i amb veu d’agarrotat: [...]

A l’alba, quan la claror del sol envaïa de nou l’indret, els veïns sotjaven porucs per entremig de les cortines la sòrdida i aleshores silenciosa gàbia, amb aquell cap exposat a mercè de les aus carronyeres i de l’inexorable pas del temps, on morien, un cop més, els ulls tristíssims del seu estimat general.