divendres, 27 d’abril de 2012

EL FANTASMA DESTACAT: MONGES DEL MÉS ENLLÀ

Avui, una història de fantasmes que només hi és a les darreres edicions del llibre: la de les monges fantàstiques de la Casa de les Egipcíaques.

Una altra caterva de fantasmes relacionada amb l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau és la que es passeja pels estrets corredors de la biblioteca del Consell Superior d'Investigacions Científiques, espantant amb la seva vaporosa presència i els seus gemecs els més reputats savis dels nostres temps. La delegació catalana del CSIC, el major organisme públic d’investigació d’Espanya, adscrit al Ministeri d’Educació i Ciència, té la seu en el número 15 del carrer Egipcíaques. Precisament en l’antic edifici que albergà, durant segles, el convent de monges que dona nom a la via. 
L’immoble va ser construït l’any 1577 amb la finalitat d’albergar a aquelles dones que, havent portat una vida llicenciosa, desitgessin apartar-se del vici. D’aquí el seu nom d’Egipcíaques, doncs segons la tradició Santa Maria Egipcíaca es retirà al desert, rera dedicar-se durant anys a la prostitució, i portà una vida ascètica, treballant en el filat de lli i alimentant-se del que trobava a la natura i el que li donaven per caritat. Pel mateix motiu, el convent servia també per confinar les cantoneres, dones del públic o fembres bordelleres durant les festes de Corpus i Setmana Santa, a fi i efecte de retirar-les provisionalment dels carrers i que no desmereixessin les processons religioses. Per compensar la manca d’ingressos durant aquests dies, les meretrius tenien dret a percebre un sou de la Conselleria i Regiment de la Ciutat de Barcelona; és a dir, de l’Ajuntament. 
La Casa de les Egipcíaques era també refugi per dones maltractades, reformatori on es tancava a les dissolutes i presó encoberta on els marits podien internar a la força les seves esposes, simplement pagant la seva manutenció. I, és clar, penitenciaria femenina fins l’any 1794, en que es construí la famosa Galera, de la que he parlat a l’inici d’aquest itinerari.
Durant la primera meitat del segle XVII, a causa de la manca d’espai que patia el veí Hospital de la Santa Creu, els seus administradors, els canonges Lluís Joan Escarrer i Josep Ramon, sol·licitaren als consellers de la ciutat autorització per fer servir algunes estances del convent amb la finalitat d’instal·lar-hi llits amb malalts. Les mongetes egipcíaques s’encarregaven d’atendre’ls, donant un cop de mà als saturats serveis hospitalaris. 
Ja fa molts anys que elles van marxar d’aquí. Però per algun motiu sobrenatural, els seus espectres, i els dels malalts que van ocupar aquestes estances, segueixen vagant-hi, recordant els seus respectius sofriments amb esgarrifosos gemecs que semblen voler desafiar i a la vegada fer mofa dels empírics homes de ciència que avui s’han apropiat de l’edifici.  

dijous, 12 d’abril de 2012

EL FANTASMA DESTACAT: EL DIABLE RONDA PEL PI

Doncs sí: ara fa uns cent anys, el diable rondava per l’església del Pi. Heu llegit mai la làpida que hi ha a la seva façana?

Antigament els veïns del Pi deien que el campanar de l’església estava maleït per la presència constant del diable i, per confirmar-ho, ensenyaven als incrèduls un dels graons de la torre, el número cent, en el qual abans es veia gravat un petit diable, d’aspecte més entremaliat que malèfic, que semblava dansar sobre la pedra. S’explicava que l’autor del gravat va ser el mestre d’obres que va acabar el campanar, que no era el mateix que el qui el va començar.

Segons algunes tradicions, els mestres d’obra pateixen una maledicció que sovint es manifesta en la dificultat per acabar allò que han començat. I això era precisament el que li passava al mestre que tenia per encàrrec construir el campanar del Pi: tants cops com ordenava aixecar-lo, tants altres se li ensorrava l’endemà mateix. A la fi, desesperat, es donà al diable, tot dient-li que fins l’ànima li lliuraria si venia a ajudar-lo. Just acabava de proferir aquesta invitació, quan se li presentà, envoltat de l’habitual fumarada de sofre, el mateix Llucifer, el qual va assegurar-li que l’ajudaria a canvi que, en arribar al graó número cent, li lliurés la seva ànima immortal.

Varen signar un contracte, com se sol fer en aquestes ocasions, i des de l’endemà mateix el mestre d’obres va comprovar que allò que abans no hi havia manera de mantenir dret ara semblava d’una solidesa excepcional, i que les obres avançaven a un ritme vertiginós. El mestre d’obres, que s’ho veia venir, així que els paletes van arribar al graó noranta-nou, va suspendre la construcció del campanar i va ordenar que continuessin l’obra per una altra banda.

A partir d’aquell moment, la feina semblà alentir-se de nou, i va durar tants anys que l’home va morir de mort natural, havent aconseguit burlar el pacte amb el diable. Però no per això el maligne va renunciar a rondar pel Pi. El campanar s’havia d’acabar, i un nou mestre d’obres de provada professionalitat s’encarregà de fer-ho, i com que coneixia la història, no se sap si com a tribut o per riure’s de l’ensarronada que el seu antecessor li havia fet, va gravar al graó aquella imatge del diable. Tanmateix, no li devia caure gens bé aquesta nova facècia, al rei de l’infern, perquè se’n va venjar complidament.

Segons la creença popular, els mestres de cases mai no pateixen de vertigen, de «mal de campanar» que es diu precisament. I si n’hi ha algun que alguna vegada sent sobtadament que perd el món de vista, és signe inequívoc que l’edifici amenaça ruïna.

Aquell mestre d’obres mai no n’havia patit, de mal de campanar. Mai fins aleshores. Però el dia que, acabada la construcció, tots els manobres van pujar al capdamunt de la torre per fer-hi l’última inspecció, de cop i volta l’home es recolzà contra una paret pàl·lid com la mort, i amb els ulls esbatanats i els llavis tremolosos va confessar als seus companys que veia com totes les cases i els edificis dels voltants, i fins i tot les torres de la veïna catedral, s’acostaven oscil·lant seguint una diabòlica dansa, i que acabarien tirant-se damunt de l’església del Pi i l’aixafarien. Els manobres van comprendre de seguida el que passava, i sense pensar-s’ho dues vegades, van fer l’única cosa que tots els d’aquesta professió saben que cal fer per conjurar la maledicció: van agafar el mestre d’obres i el van tirar daltabaix del campanar!

Semblaria que amb aquesta compensació, el diable hauria d’haver renunciat a rondar pel Pi. Però no ha estat així, i de tant en tant es manifesta perquè els barcelonins no oblidin a qui li deuen la construcció d’aquesta torre. I ho fa especialment quan descobreix mestres d’obres, aparelladors i arquitectes pels voltants!

A la façana de l’església hi ha una làpida amb una inscripció difícil de llegir. Pels qui no s’hi vulguin deixar la vista, el text diu:

En 6 de abril de 1806 llegó la noticia de la aprobación de los milagros del siervo de Dios Dr. José Oriol con cuyo motivo iluminóse exteriormente esta iglesia, y al pasar por este puentecito se cayó desplomado al suelo el director José Mestres sin recibir el menor daño a pesar de su extraordinaria gordura como consta en el archivo de la R. Comunidad y para cuyo recuerdo se colocó esta lápida.

Us preguntareu, sens dubte, què té a veure aquesta anècdota amb el diable. Doncs hi té a veure el següent: Josep Oriol Mestres, pare del famós poeta Apel·les Mestres, no era altre que... el mestre d’obres major de Barcelona! I hi té a veure que els fets que explica la làpida van tenir lloc quan es feia una processó solemne en ocasió de la beatificació de sant Josep Oriol, enterrat en aquesta mateixa església, el qual, segons la veu popular, va ser qui contrarestà l’acció del diable, protegint el seu empadronat de morir en la caiguda. I encara n’hi ha més: insatisfet amb el resultat de la seva nova diableria i molest per la intervenció del Sant, Llucifer va resoldre intentar-ho de nou el mateix dia de la beatificació, i aprofitant que la plaça de l’església era plena de gom a gom de fidels que seguien la cerimònia, va trencar la corda de l’Antònia, la gran campana del Pi, i va fer caure l’enorme batall enmig de la concurrència. Per sort, sant Josep Oriol que continuava a l’aguait, va poder desviar-la prou perquè anés a caure allà on ningú no prengués mal.

Aleshores, el rector de la parròquia va considerar que el diable no tenia dret a romandre dins del temple, ni que fos en forma de gravat, i el va fer esborrar del graó.