dijous, 30 d’agost de 2012

EL FANTASMA DESTACAT: EL MISTERIÓS PARC D'ATRACCIONS

Amb aquesta calor ve de gust anar a fer un tomb pel Tibidabo. Vigileu, però, no us ensopegueu amb el fantasma del parc d’atraccions.

No heu passejat mai, de nit, per un parc d’atraccions? No vull dir una nit de festa, quan tots els artefactes estan en moviment i els sorolls, la música i la llum són ells mateixos una festa. Vull dir una nit de cada dia –o de cada nit– quan tot és silenci i ombres... Les nits en què la gegantina roda de la sínia està aturada i al capdamunt s’hi gronxen, mogudes per la brisa, les petites cabines. 
Les nits en què els cavallets resten immòbils, com fantasmes amatents; quan els autos de xoc s’alineen silenciosos mirant en la penombra amb els apagats fars dels seus ulls diabòlics; quan el tren de la bruixa no xiula ni sotragueja amb la seva alegria innocent... Les nits en què la Casa de la Por té un aspecte paorós, perquè la Por sembla vagar lliurement per les parets de falses teranyines, per les reixes cobertes de verdet, per les masmorres ocultes i els passadissos llòbrecs... Les nits en què els miralls deformants de la sala màgica tenen una brillantor misteriosa, sense ningú que s’hi miri, com si de darrere el vidre pogués sorgir, de cop i volta, l’ombra d’un antic reflex captiu...
De nit, un parc d’atraccions sembla tota una altra cosa: gairebé l’antítesi d’allò per al qual va ser creat.
«Tot això et donaré, si m’adores.»
Amb aquesta frase, segons els evangelis, el Diable va provar de temptar Jesucrist perquè pequés, quan dejunava al desert: «Haec omnia Tibi dabo si cadens adoraberis me».
Algú la devia recordar, en pujar per primer cop a la Muntanya Màgica de Barcelona i contemplar, amb ulls meravellats, l’espectacle de la ciutat escampada als seus peus com un ric mantell brodat de llums.
Tibi dabo. I Tibidabo li va quedar.
I Tibidabo va passar a substituir l’antic nom, el Frare Blanc, amb què fins aleshores se l’havia conegut. Frare Blanc perquè hi havia l’antiga masia propietat dels pares dominics (els de l’hàbit blanc), per distingir-la d’una altra finca propera: el Frare Negre, propietat dels jesuïtes.
Frares Blancs, frares negres, diables... Sens dubte aquesta és una muntanya que no pot renunciar fàcilment al seu misticisme, a la seva màgia. I potser per això el Tibidabo va ser un paratge solitari durant molt de temps, fins que, a finals del segle XIX el doctor Andreu, un farmacèutic famós per les seves pastilles contra la tos, va adquirir la gegantina finca i va fer-se construir, sobre la runes de l’antiga masia dels frares blancs, la preciosa casa que es veu quan es puja per l’avinguda Tibidabo, concretament al número 31, avui ocupada per un restaurant de rostits.
L’any 1899 es va fundar la Sociedad Anónima del Tibidabo, es va urbanitzar el camí que puja fins al peu de la muntanya, es va iniciar la construcció del Tramvia Blau i del funicular i es va posar la primera pedra del parc d’atraccions, un dels més antics d’Europa. La Muntanya del Frare Blanc, la Muntanya del Diable, es convertia en la Muntanya Màgica.
I per si de cas quedava alguna reminiscència del maligne dominant la ciutat, el 1902 es va iniciar la construcció del TempleExpiatori. Al capdamunt s’hi va col·locar una estàtua de bronze del Sagrat Cor, obra de Frederic Marés, que amb els seus immensos braços oberts sembla voler abraçar en un vol tota la ciutat.
Diuen que quan l’encimbellaven, un dels obrers va caure daltabaix de la cúpula i es va matar. Un trist accident de treball. Un trist accident mortal que no podia enterbolir, però, la màgia encisadora del parc d’atraccions que naixia als peus del temple, com a contrapartida una mica enjogassada de tant de misticisme.
De mica en mica, el Tibidabo es va anar revestint de fantasia; primer amb l’Atalaia, incomparable punt de vista sobre Barcelona; després amb el Ferrocarril Aeri, que transportava els visitants en elegants cotxes suspesos. Sínies, cavallets, trenets i cases encantades van acabar de convertir la muntanya en un festival de moviment, música, llums i colors.
Però quan cau la nit...
Quan cau la nit i tot s’atura, quan els perfils de les atraccions es tornen borrosos en la penombra, i les remors esdevenen tan sols remors de vent, la Muntanya Màgica es revesteix d’un halo misteriós...
Diuen que algunes nits de l’any ronda un fantasma pel parc d’atraccions.
Potser són els seus ulls magnètics, allò que veiem brillar al capdamunt de la muntanya, imaginant que són els reflexos de la lluna sobre els colors vius de les atraccions... Potser és el seu trepig, aquell soroll somort que pensem que és el gronxar de la sínia moguda pel vent... Tal vegada la seva ombra es reflecteix en les superfícies deformants de la gran sala dels Miralls Màgics, contrafeta, fascinadora, més enllà del simple efecte òptic.
Diuen que l’espectre de la muntanya viu a la Casa de la Por –no podria ser d’altra manera!–, i que de tant en tant s’esmuny al Museudels Autòmats, a la recerca de companyia i, amb els seus dits eteris, posa en marxa els vells i inquietants ninots animats... Aleshores, des de baix la ciutat se sent, llunyana i nostàlgica, com si sorgís d’un món encantat, la música enganxosa de fira que acompanya els moviments mecànics.
Hi ha qui diu que el fantasma del Tibidabo no és altre que l’espectre d’aquell pobre obrer que va caure daltabaix de la cúpula de l’església, i que no ha pogut abandonar mai més el paratge on va trobar la trista mort. Altres creuen que pot ser l’ànima en pena d’algun d’aquells frares blancs, que ronda per la muntanya sagrada esdevinguda Muntanya Màgica.
Qui sap...
Però avui, quan entreu a la Casa de la Por, pregunteu-vos, quan us sobresalti algun dels nombrosos trucs de terror que hi han posat els enginyers, si es tracta realment d’un truc o si, tal vegada molest per la vostra intromissió, és el fantasma del Tibidabo el culpable del vostre esglai.

dilluns, 13 d’agost de 2012

EL FANTASMA DESTACAT: L'ESPECTRE DEL REI GOT

Aprofitant que és l’estiu, farem una mica de turisme per uns quants indrets de bcn. Aparteu els guiris! Deixeu passar els fantasmes!

El magnífic edifici gòtic que es contempla des d’aquest punt de l’itinerari no és pas la primera catedral que els cristians varen construir a Barcelona. Les seves altes parets s’alcen sobre les restes enterrades d’una seu romànica que va ser construïda, a la seva volta, sobre les runes d’una altra d’anterior, arrasada per les tropes d’Al-Mansur a finals del primer mil·lenni.
Sota aquestes runes, encara es poden trobar les pedres socarrades d’una altra antiquíssima basílica visigòtica del segle IV, la disposició de les quals amb prou feines deixen endevinar el paviment, els pedestals i les bases d’algunes columnes de marbre. Se sap que aquell temple estava dedicat, com l’actual, a la Santa Creu i a la màrtir local santaEulàlia. I se sap també –perquè la memòria del poble és de vegades més persistent que les pedres– que van ser els mateixos barcelonins els qui li calaren foc.
Va ser per aquelles llunyanes èpoques en què els visigots, escombrats pels francs del seu regne de Tolosa de Llenguadoc, havien creuat els Pirineus i s’havien refugiat a Barcelona, convertint la petita ciutat en capital provisional del seu delmat imperi. En l’assalt de Tolosa havia mort el darrer monarca del Llenguadoc, Alaric II; i un cop establerta la cort a Barcelona el seu fill natural, Gesaleic, es proclamà rei, tot i que hi tenia més dret el seu germanastre Amalaric, descendent legítim del difunt sobirà.
Amb l’ajut del seu avi Teodoric, rei dels ostrogots, Amalaric va ordir tota mena de conxorxes per prendre-li la corona al germanastre, i no va cedir en la seva obstinació fins que aconseguí assassinar-lo secretament i a traïció. Aviat va començar a propagar-se per la ciutat la remor del fratricidi; els ànims dels súbdits es van abrandar i un dia, quan començava a fer-se fosc, els barcelonins van anar a buscar Amalaric al seu palau –que després va ser Palau Comtal i més tard Palau Reial– disposats a jutjar-lo pel crim comès.
Alertat el rei de la sort que l’esperava, va córrer a refugiar-se a la catedral, convençut que el poble no gosaria atacar aquest sagrat recinte. Va fer tancar totes les portes i restà a l’interior, escoltant en el silenci d’aquests venerables murs els crits i les imprecacions dels seus vassalls. Però el poble estava tan enfurit i afamat de justícia, ara que les seves sospites es veien confirmades amb el comportament del monarca, que va poder més la ràbia que el respecte i, sense miraments, va calar foc a la basílica.
Empresonat a la seva pròpia ratera, Amalaric va patir una mort horrible, abrusat entre les flames de l’incendi que destruí totalment la primera seu de Barcelona.
D’aleshores ençà, quan el temple reposa de l’activitat diària entre silencis i soledats, l’espectre sense redempció del rei got apareix de sobte, com una mena de claror encesa, i recorre la nau central amb ràpides i terroritzades passes fins arribar a l’absis, on esclata com una flamarada i es consumeix exactament igual que fa 1.500 anys, quan va tenir lloc la seva espantosa agonia.